Pujllay de Tarabuco, orgull identitari

Tarabuco és un petit poble d’uns tres mil habitants situat a 65 quilòmetres de Sucre, a una altitud de 3300 metres sobre el nivell del mar. A mig camí entre Sucre i Tarabuco s’ha construït el nou aeroport internacional d’Alcantarí, inaugurat el mes de maig de l’any passat però que començà a funcionar exactament un any després. A l’antic aeroport eren molt freqüents les cancel.lacions de vols si plovia o si estava un poc ennigulat.

A Tarabuco els diumenges s’hi celebra un mercat indígena bastant reconegut i amb molta afluència de turistes, on hi destaquen els tèxtils artesanals jalq’a elaborats pels habitants de la regió, els yampara, que s’instal·len a la plaça del poble i els seus voltants.

20160320_123734

20160320_124808

Dues grans dates sobresurten en el calendari del poble, el Carnaval i, sobretot, el Pujllay, festa declarada Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat des de l’any 2015. El Pujllay, que significa joc, ball o alegria en quítxua, se celebra el tercer diumenge de març, que coincidí enguany amb el Diumenge del Ram.

Inicialment, el Pujllay tenia la seva raó de ser com a agraïment i ofrena a la Pachamama (Mare Terra) per la collita aconseguida i per demanar-ne una de bona de cara a l’any següent. També com a respecte als difunts. Es creia que les ànimes dels morts col·laboraven entre Tots Sants i Carnaval en labors agrícoles. L’ofrena s’articula mitjançant una pukara, un gran altar vegetal adornat amb productes alimentaris de tota classe.

20160320_125721

20160320_124415

20160320_121358

Però a partir de fa dos segles s’hi va afegir un altre motiu: la commemoració de la Batalla de Jumbate, que es va desenvolupar a prop del poble el dotze de març de l’any 1816 entre guerrillers de la regió, comandats per José Serna, i un batalló d’infanteria de l’exèrcit espanyol. Els indígenes varen sortir victoriosos i es varen guanyar el nom de Sonqhomikhus per haver-se menjat alguns cors dels soldats assassinats. Una escultura representa aquesta agradable escena a la plaça del poble.

20160320_135211

Aquest bicentenari de la victòria va atreure a la festa un gran nombre d’autoritats, com el President Evo Morales, el Governador de la província de Chuquisaca, el Batle de Sucre i el Ministre de Cultura. La nota exòtica la posava l’ambaixador xinès a Bolívia.

El President va fer el seu habitual discurs antiimperialista (en funció del dia l’Imperi és l’època colonial o els Estats Units) davant d’una impassible audiència, un tret característic i silenciós que ja he observat en altres discursos, desfilades i proves esportives. De totes maneres, va dir que no tenia res en contra dels europeus actuals. Així el meu cor no corria perill de ser devorat.

Grups d’homes i dones amb indumentàries elaborades durant tot l’any (diferents per a cada comunitat rural que participa a la festa) van ballant en cercles seguint una música monòtona i melancòlica de flauta llarga i unes veus en sintonia. Els homes tarabuquenys van fent sonar uns esperons metàl·lics que duen a unes altes sabates de fusta, anomenades ojotas.

20160320_115653-horz

20160320_124342-horz

20160320_131649-horz

 

 

 

Advertisements

Bordeus, la ciutat amb nom de color

Bordeus, a només 200 quilòmetres de Sant Sebastià, és la capital d’Aquitània i la cinquena ciutat de França després de París, Marsella, Lyon i Toulouse. La seva estratègica ubicació a la vorera del riu Garonne la va convertir des dels seus inicis en una ciutat portuària i comercial, i ja a l’Edat Mitjana el sector del vi era predominant.

Amb un casc històric que és Patrimoni de la Humanitat, la ciutat ha culminat amb èxit el procés d’obrir-se al riu amb l’adequació de la seva vorera com a passeig. El lloc més emblemàtic és el conjunt que formen la semi-circular Place de la Bourse (segle XVIII) i el Miroir d’Eau (2006), el mirall d’aigua més gran del món (mitja quarterada de superficie) que alterna amb una sèrie de petits brolladors l’efecte mirall i l’efecte boira. És curiós comprovar com una atracció aparentment tan senzilla pot donar tanta vida a la ciutat. Sol estar sempre plena de gent i és usada per residents, turistes i infants, cadascú gaudint del seu component lúdic, refrescant, romàntic o fotogènic.

País Basc i Burdeus (92)

País Basc i Burdeus (46)

País Basc i Burdeus (51)

Al vespre i quan no hi ningú (i a l’hivern supòs) es poden aconseguir fabuloses fotos de la plaça i del seu reflex a l’aigua, com aquesta que apareix a la web de l’oficina de turisme de la ciutat.

bdxbourse02

Bordeus convida a ser passejada, especialment la zona del riu i del barri històric de Saint Pierre al voltant de la Plaça del Parlament. És una ciutat activa i elegant, amb una llarguíssima artèria comercial, la Rue de Sainte-Catherine, que comunica la plaça on s’ubica el Gran Teatre i la Plaça de la Victòria.

L’aparcament al centre està molt restringit i hi funciona un modern i freqüent tramvia que gràcies a un sistema d’alimentació elèctrica terrestre denominat APS no necessita cables quan entra al centre històric, fet que millora molt la imatge arquitectònica de la ciutat.

Encara es conserven a la banda del riu dues portes de l’antic recinte emmurallat, la de Bourgogne i la monumental de Cailhau.

País Basc i Burdeus (90)

País Basc i Burdeus (38)

País Basc i Burdeus (52)

La Tour Pey-Berland, el campanar de la Catedral de Saint André, va ser construïda al segle XV separada de la Catedral per por als danys que podrien ocasionar-li les vibracions de les campanes, tenint en compte la inestabilitat del sòl de la zona. Des del mirador, a cinquanta metres d’altura i al qual s’arriba després de pujar més de 230 escalons, es contempla una vista magnífica de la ciutat.

País Basc i Burdeus (270)

País Basc i Burdeus (40)-horz

L’espectacular Monument als Girondins presideix la desèrtica i freda Esplanada de Quinconces. Els Girondins varen ser un moviment de diputats que donaren suport a la Revolució Francesa del 1789 però que només quatre anys després varen ser executats per ordre del despietat Robespierre quan començaren a aixecar les seves veus crítiques amb el sistema.

País Basc i Burdeus (264)

País Basc i Burdeus (266)-horz

El Pont de Pierre, el Pont de Pedra que creua el riu, del segle XIX, va ser el primer de la ciutat i és el més representatiu, encara que ara el moderníssim Pont Jacques Chaban Delmas (la part central del qual s’eleva per donar pas als vaixells) li fa la competència. Té disset arcs, en homenatge a les disset lletres de la persona que ordenà la seva construcció, Napoleón Bonaparte. Aquesta dificultat històrica en la comunicació de les dues voreres del riu és una de les raons que explica el limitat desenvolupament de l’altre marge fins fa pocs anys.

País Basc i Burdeus (44)

Puentes-moviles_Jaques-2

Encara que a un no li agradi el vi, val la pena fer una aturada a la Maison du Vin, que organitza tours de preu estrambòtic a bodegues de la regió, que és també escola d’enologia i que conté un bar on es pot fer un tast de vins amb l’explicació de sommeliers professionals. Com sol ser habitual, hi havia gent que s’ho prenia molt seriosament: cara de concentració, moviment circular de la copa per apreciar el color del vi, nas dins la copa, una bona ensumada d’aroma, un glop petit amb els morros ben juntets, una glopejada general per captar l’explosió de sabors i cap endins.

Noltros vàrem demanar un Rosé i un Clairet, el vins que donen nom al color bordeus.

País Basc i Burdeus (89)-horz

A 70 quilòmetres al sud-oest de Bordeus, als boscos de Les Landes, es troba una impactant meravella de la natura, la Dune de Pilat, la duna més alta d’Europa, de 500 metres d’amplada, quasi tres quilòmetres de llargada i més de cent metres d’alçada. Està rodejada d’arbres per un costat i de mar per un altre, fet que la ressalta encara més la seva immensitat.

País Basc i Burdeus (262)

País Basc i Burdeus (31)

La duna està en constant moviment i avança cap a l’interior una mitja de tres a quatre metres anuals. Rep la visita de més d’un milió de persones cada any i es va formar pel col·lapse d’un gran banc d’arena a la costa en el segle XVIII. El vent, la marea, les ones, la vegetació de l’entorn i els sediments varen fer la resta.

A mitjan capvespre l’arena estava en ebullició i, acalorats, vàrem decidir pegar un refrescant capfico a la platja. El gran problema va ser que després vàrem haver de tornar pujar la duna, dues passes endavant i una enrere.

País Basc i Burdeus (249)

País Basc i Burdeus (30)

Una imatge aèria, cortesia de Google, ajuda a fer-se una idea definitiva de les dimensions de la duna.

Duna-de-Pilat5

País Basc Francès, Iparralde blanc i vermell

El País Basc Francès, o Iparralde (Zona Nord, en euskera), és una regió d’una superfície similar a la de Mallorca. No compta amb entitat administrativa pròpia i forma part del departament dels Pirineus Atlàntics, que té la seva capital a Pau. La població es concentra en els quaranta quilòmetres costaners que separen Hendaye i Bayonne.

Anava amb la curiositat de comprovar el grau de sentiment nacionalista d’aquesta part del territori, sobretot tenint en compte el gran afany centralitzador polític i lingüístic que caracteritza a França. Respecte Euskadi, el País Basc Francès és la meitat de gran, té set vegades menys població, moltes menys competències autonòmiques i una estructura econòmica molt diferent, basada en l’agricultura, el comerç i el turisme, sense teixit industrial ni empreses importants. La part francesa seria el germà pobre de la família, que encara necessita trobar el seu propi camí reivindicatiu.

Hi ha educació en euskera però sense suport pressupostari estatal, encara que aquest és almenys un exemple de la voluntat de mantenir les arrels, tenint en compte que des de mitjans del segle XV aquests territoris ja passaren a formar part de manera permanent de França.

Durant els quatre dies que passàrem per allà vaig tenir la impressió, sempre des d’un punt de vista molt superficial, de què la marca Pays Basque és utilitzada en molts casos de forma turística i folklòrica, on tot el que vol ser típic és blanc i vermell, com si fossin tots socis de l’Atlètic de Bilbao.

Si vas en cotxe per una avinguda d’Irún entres a Hendaya i no te n’adones fins que comences a veure cartells en francès. La desembocadura del riu Bidasoa separa la ciutat francesa d’Irún i d’Hondarribia. Precisament a prop de la desembocadura es troba la famosa “Isla de los Faisanes”, un illot fluvial d’una quarterada de superfície i de sobirania compartida entre França i Espanya (sis mesos cada un). Va ser testimoni de multitud d’esdeveniments històrics, com la ratificació de compromisos matrimonials entre hereus d’ambdós regnes o la firma del Tractat dels Pirineus l’any 1659.

Hendaye ens va semblar una ciutat insípida, turística i surfera, sense gaire interès més enllà de la platja, encara que la pluja, el vent i el fred d’aquell dia influiren de ben segur en la nostra opinió. Com podia ser si ja érem al mes de Juliol!

País Basc i Burdeus (201)

Saint-Jean-de-Luz ja és una altra cosa. Situada en una àmplia badia, amb un passeig marítim elegant i turístic, un petit casc històric corresponent al antic barri de pescadors i uns carrers comercials ben cuidats. A l’església del poble s’hi va casar Lluís XIV (El Rei Sol) amb l’espanyola María Teresa d’Austria l’any 1660. Fins i tot varen construir una porta especial a un costat del temple que després tornaren a tapar.

País Basc i Burdeus (20)

El diminut poble de Sare, a l’interior de la regió, és la porta a la muntanya de La Rhune, la primera muntanya dels Pirineus. Gràcies a no tenir altres muntanyes al costat, des de dalt (a 905m) es divisa un llarguíssim tros de costa, des de Sant Sebastià fins a les primeres platges de Les Landes. La pujada al cim es pot fer amb un tren de fusta de l’any 1924 i a la supersònica velocitat de 9 km/h. Al tren, de cortines blanques i vermelles, s’hi escolten les explicacions trilingües per megafonia en francès, en castellà i en un simpàtic euskera afrancesat.

País Basc i Burdeus (217)

País Basc i Burdeus (257)

País Basc i Burdeus (230)

País Basc i Burdeus (227)

País Basc i Burdeus (23)

Altres dos pobles petits i destacables de la zona són Ainhoa, tranquil, de cases típiques i església-cementiri i Espelette, bulliciós i turístic, on tot gira al voltant del seu famós pebre vermell (no coent). Enfilals de pebres pengen de tots els edificis i són la base de tota classe de productes d’alimentació: xocolata, paté, licor, confitura…

País Basc i Burdeus (258)

País Basc i Burdeus (232)

País Basc i Burdeus (260)

Bayonne és la capital de la regió. La seva Catedral gòtica, el casc històric i la zona de devora del riu La Nive són els elements més interessants de la ciutat. Irònicament, el carrer més atractiu del centre és la Rue d’Espagne. Ens allotjàrem a ca una parella jove, ciclista, surfera i hippie que ens va donar una gran idea per recórrer al dia següent Biarritz i evitar-hi les dificultats d’aparcament: usar el servei de bicicletes gratuïtes oferit per l’Oficina de Turisme.

País Basc i Burdeus (298)-horz

País Basc i Burdeus (294)

País Basc i Burdeus (295)

País Basc i Burdeus (297)

Biarritz seria l’equivalent, salvant les distàncies, a la Sant Sebastià francesa. També es va posar de moda inicialment gràcies al turisme aristocràtic, quan l’Emperadriu Eugenia de Montijo, esposa de Napoleó III, va fer construir un palau de vacances allà a mitjans del segle XIX. Ara és un dels hotels més luxosos del país, l’Hotel du Palais.

En comparació a la veïna del sud, hi ha més costes, és menys elegant, està més saturada i no s’hi menja tan bé.

País Basc i Burdeus (88)

A la Rocher de la Vierge, una verge del segle XIX col.locada per protegir els pescadors serveix de mirador privilegiat sobre la platja i el passeig marítim de la ciutat.

País Basc i Burdeus (286)-horz

No podíem deixar França sense passar per una creperia. I com que els dolços ja estan molt vists ens decidírem per uns salats, les “galettes” típiques de la Bretanya, una d’hamburguesa i l’altra de pollastre al curri.

País Basc i Burdeus (292)

Agur!

 

Guipúscoa, identitat, gastronomia i paisatge

Sant Sebastià, que serà Capital Europea de la Cultura l’any que vé, és un dels principals destins turístics del país i ho vàrem poder comprovar per la quantitat de gent que hi havia per tot, començant per les multituds que estibaven les tres platges urbanes de la ciutat, La Concha, Zurriola i Ondarreta, tot i que el temps a finals de juny no era res de l’altre món.

Zurriola és la platja surfera, ventosa, situada davant del sempre futurista Auditori Kursaal i del barri de Gros, residencial i no gaire turístic, però que intenta obrir-se pas amb una interessant oferta gastronòmica. És obligatori fer un gelat a la deliciosa gelateria Boulevard, just després de creuar el pont sobre el riu Urumea.

La ciutat va viure el començament del seu esplendor a finals del segle XIX, quan la regent María Cristina decidí passar els estius a la ciutat, al Palau de Miramar, que separa tímidament les platges de La Concha i Ondarreta, flanquejades per l’elegant i glamurós passeig marítim que bordeja tota la badia.

El seu casc històric, de carrers estrets i desorbitada densitat “restaurantil”, és el barri ideal per anar de pintxos. Un s’aturaria a qualsevol lloc als carrers 31 de Agosto i Fermín Calbetón. Però s’ha de cercar bé per no sentir-se un poc decebut. Molts locals s’estan centrant massa en el turista, perdent la seva essència original, baixant la qualitat i disparant els preus. Noltros sortírem amb na Berni, una xilena de Santiago molt simpàtica que estava començant aquells dies una estranya i desordenada volta al món.

País Basc i Burdeus (62)

Igeldo i Urgull són els dos turons que tanquen la badia, amb l’illa de Santa Clara enmig. Al primer es puja en un vell funicular i al cim s’hi troba un vintage (i ranci) parc d’atraccions centenari. El segon és el millor parc i mirador de la ciutat, molt més tranquil que l’altre.

País Basc i Burdeus (108)

IMG-20150630-WA0024-horz

IMG-20150630-WA0023-horz

País Basc i Burdeus (152)

El País Basc és molt conegut per la seva faceta gastronòmica. A banda dels pintxos cal destacar una de les seves grans tradicions, especialment a Guipúscoa: les sidreries (sagardotegia en euskera) i el seu “menú de sidrería”. Anàrem al petit poble d’Astigarraga, molt a prop de la ciutat, una espècie de santuari de sidreries, i entre elles a una de les més famoses, Petritegi, que pot albergar fins a 450 persones.

La visita a una sidreria, que actualment es pot complementar en alguns casos amb la visita turística a la finca i al procés de producció, té dues activitats molt simples: la primera és un generós menú de Xoriços a la sidra, Truita de bacallà, Bacallà amb pebres, Txuletón de vedella i Formatge Idiazábal amb nous. La segona és la visita, més o menys freqüent, a les fresques sales on hi ha les “kupelas” de sidra. Teníem uns veïnats de taula que després de tant viatge s’oblidaren del postre i s’instal.laren allà dedins de manera permanent.

IMG-20150730-WA0057

País Basc i Burdeus (155)-horz

Pasajes de San Juan (Pasaia Donibane) és un diminut poble situat entre Sant Sebastià i Hondarribia. Peculiar, d’un sol carrer, de casetes baixes, balcons de fusta i espai ben aprofitat, que es mira cara a cara amb el poble veí, Pasajes de San Pedro, comunicats contínuament  per una barqueta-taxi que creua d’un a l’altre en un minut per 0.70€ per persona.

IMG-20150730-WA0056

Entre els pobles de Deba i Zumaia transcorre la ruta costanera denomina del Flysch, pel nom que reben els espectaculars plegaments rocosos característics de la zona, provocats pels diferents nivells d’erosió de les roques sedimentàries que els conformen. N’hi ha de perpendiculars i d’horitzontals a la costa. Tot junt, acompanyat del “txirimiri” d’aquell dia, dibuixà una postal típicament irlandesa.

El Camí de Santiago del Nord passa també per aquesta ruta.

Mentre passàvem per unes vinyes vàrem conèixer un jubilat ex-pelotari, sord com una rabassa però fort i en forma, que va admetre amb franquesa “coger un puñado de uvas” cada dia d’allà i amb qui vàrem compartir un tros de la ruta. Va explicar-nos detalladament la gran final del dia anterior de pilota basca “manomanista” entre Aimar Olaizola i Mikel Urrutikoetxea, amb victòria del segon, moment històric perquè un biscaí guanyava el campionat individual després de 38 anys.

IMG-20150630-WA0049

IMG-20150730-WA0045-horz

IMG-20150630-WA0042

A Zumaia hi trobam l’Ermita de San Telmo, ubicada a un penya-segat damunt la mar, que es va fer famosa perquè s’hi va filmar l’escena final de la, per a mi, mediocre pel.lícula “Ocho apellidos vascos”, que properament tendrà una seqüela, “Ocho apellidos catalanes”.

País Basc i Burdeus (130)

Getaria està entre Zumaia i Zarautz i té una platja gran molt més tranquil.la que la de La Concha. És un poble petit i encara pesquer, amb barques del bou amarrades al port. És molt reconegut per les seves anxoves i sobretot pel txacolí, un vi blanc un poc àcid i gaseós, fàcil de beure i que se serveix ben fresc.

Ens va sorprendre molt la seva església d’interior inclinat. L’església es troba encaixonada en el casc històric i el passadís central (i els bancs de fusta de cada costat) es troben costa amunt.

Getaria va ser el lloc de naixement de Juan Sebastián Elcano, la primera persona que va completar la volta al món a l’any 1522, en acabar l’expedició que tres anys abans va començar amb el lideratge de Fernando de Magallanes, qui va morir durant el viatge. Hi ha una estàtua commemorativa i una placa amb els tripulants que sobreviviren.

20150629_142529-horz

País Basc i Burdeus (134)

A noranta quilòmetres al sud de Sant Sebastià, ja a Navarra, es troba el poble de Baquedano, després de passar pel no molt conegut Parc Natural Urbasa-Andía, poc transitat i amb rutes de senderisme de diferent durada. Val la pena fer una aturada al panoràmic i amb forma d’amfiteatre Balcón de Pilatos.

Des del poble surt un camí que arriba al naixement del riu Urederra, que per la seva bellesa i accessibilitat ha agafat tanta força que ha obligat les institucions a limitar el número de visitants diaris. Es una ruta curta, còmoda i ben preparada, on destaquen les piscines d’aigua color turquesa, on està prohibit banyar-s’hi.

País Basc i Burdeus (165)

País Basc i Burdeus (178)

País Basc i Burdeus (185)

Hondarribia i Irún són ciutats frontereres amb França. Irún industrial i comercial i Hondarribia medieval i turística, just a la desembocadura del Bidasoa, frontera natural amb Hendaya, i als peus de la muntanya Jaizkibel. Hondarribia, a on hi ha l’aeroport de Sant Sebastià, data de principis del segle XIII i sempre va tenir una important significació estratègica pels Regnes de Castella i de Navarra. El seu casc històric emmurallat està molt ben conservat. De fet s’hi estava rodant una pel.lícula o una sèrie d’època mentre noltros passejàvem pels seus carrers i places empedrats.

L’altra zona d’interès és el barri de La Marina, l’antic barri de pescadors, fora de les murades. Un poc més enllà es pot arribar al port esportiu i a la platja, però realment aquell dia no convidava a ficar-se a les gèlides aigües del Cantàbric.

June 252

20150702_120454

20150702_153949

June 237

Agur!

Figueres i Cadaqués, surrealisme i tramuntana

Què seria de Figueres sense la figura de Salvador Dalí? El gran geni del surrealisme és omnipresent a la ciutat, amb el museu, la casa natal, escultures a l’aire lliure, tendes de souvenirs, restaurants…

El teatre-museu és un gran exemple del seu eclectisme, començant ja per l’edifici d’intens color vermell amb les façanes i terrats decorats amb pans, enormes ous i maniquins molt semblants als Òscars de Hollywood.

Empordà (1)-horz

A dins, una mostra completíssima i espectacular de tota la seva trajectòria artística, plena d’originalitat, efectes especials i extravagància, amb la presència d’obres vertaderament inclassificables, com el “Retrato de Mae West” , que s’ha de mirar a través d’una lupa, o “Gala desnuda mirando al mar”, que de lluny es transforma en la cara de n’Abraham Lincoln.

Empordà (26)-horz

Empordà (35)

Empordà (37)

Per les peculiars característiques de la majoria de les obres, vàrem trobar a faltar més informació sobre ell i sobre algunes de les intervencions més representatives, com si tot estàs molt preparat per a les visites guiades. Fins i tot en algunes sales hi havia unes màquines amb aspecte de dispensadors de preservatius vintage que oferien informació amb un cost addicional a l’entrada. Un poc rater.

Empordà (20)-horz

Sortint del museu hi ha una interessant exposició sobre el gairebé desconegut paper de Dalí com a dissenyador de joies de luxe.

Empordà (22)-horz

Per desembafar-nos del còctel de surrealisme vàrem agafar el camí costa amunt que arriba al descomunal Castell de Sant Ferran, del segle XVIII, considerat una de les fortaleses militars més grans d’Europa (amb més de tres quilòmetres de perímetre), sorgit de la necessitat de defensar les fronteres amb França després de la pèrdua del Rosselló i de la Cerdanya amb la firma del Tractat dels Pirineus (1659). El recinte podia arribar a albergar fins a deu mil persones.

Empordà (14)

Empordà (10)

Empordà (15)

Podríem dir que la visita autoguiada també es desenvolupà amb mitjans del segle XVIII, com es pot comprovar observant l’àudio-guia motxilla medieval que ens assignaren a l’entrada. Per acabar de rematar-ho, alguns dels llocs numerats no es corresponien amb les explicacions que rebíem pel walki-talkie, que ens xerrava dels soterranis quan érem al mirador i de l’església quan érem al pati d’armes.

Empordà (4)

Des de Figueres, la visita a la joia de la Costa Brava era obligada. Milers de persones també tenien la mateixa opinió aquell cap de setmana i omplien Cadaqués. Així i tot, el poble no perd el seu encant: aires de tramuntana, carrers empedrats i costeruts del casc històric que culminen a l’església-mirador, edificis blancs i lluminosos i passejades costaneres en un ambient molt turístic (i car), però relaxat i distès.

Empordà (39)

Empordà (144)

Empordà (38)

Sa Conca, Sa Costa, Es Cucurucuc, Es Baluard, S’Estrop… No, no estic detallant llocs illencs, sinó ubicacions de Cadaqués, totes amb l’article salat, que es va mantenir (encara que ara ja desapareixent) pel fort sentiment d’identitat col.lectiva del cadaquesencs, l’antic aïllament de la zona i les difícils comunicacions terrestres amb la resta de Catalunya.

Empordà (212)-horz

Empordà (231)

Al vespre, a la terrassa de davant l’església, trobàrem dues ombres misterioses que estaven a punt d’iniciar un combat de taekwondo. Com podeu veure, una ombra estava perfectament preparada, l’altra pareixia un Playmobil.

Empordà (196)

Dues caminades pels voltants valen molt la pena:

Una de llarga, per la costa, que condueix a l’imponent Far del Cap de Creus, passant per Portlligat i la residència d’en Dalí. La ruta està plena de cales verges, tranquil.les, nudistes i d’aigua fresca, com Cala Jugadora (primer capfico de l’any) i Cala Fredosa.

Empordà (167)

Empordà (45)

Empordà (44)

Una altra ruta, més curta i assequible, arriba al Far de Cala Nans, de mitjans del segle XIX com el del Cap de Creus. Aquest camí ofereix les millors vistes de la badia i del poble. Just abans del far es troba la fabulosa Cala de Sa Cebolla.

Empordà (218)

Empordà (223)

Empordà (225)

Un dia a Brussel.les

Per poder anar a veure la final de la Champions League a Berlín i no haver de demanar una segona hipoteca vaig haver de fer certs malabarismes. Un d’ells va ser reservar el vol de tornada fent un poc de voltera, Berlín-Brussel·les-Barcelona (la veritat és que vaig topar altres culés que havien fet el mateix) amb la companyia Brussels Airlines, que incloïa una escala de quasi vuit hores a la capital d’Europa i de Bèlgica, país que va estar entre els anys 2010 i 2011 més de 500 dies amb un govern interí després d’unes eleccions i uns impossibles pactes post-electorals, i que va seguir funcionant sense problema. Fins i tot milloraren l’atur, el dèficit, el PIB per càpita i el salari mínim. I si féssim una prova per aquí?

L’escala llarga em va donar l’oportunitat de fer una passejada pel centre de la ciutat, vista per molts com ordenada, formal, burocràtica i freda. Algú diria fins i tot que avorrida. Però amb només un dia de visita no m’arriscaria a fer segons quines valoracions.

20150608_144721

Bèlgica és un estat federal encletxat entre França i els Països Baixos (d’aquests darrers es va independitzar l’any 1830), dividit en tres regions (Flandes neerlandesa, Valònia francòfona i Brussel·les Capital, enmig de les dues i oficialment bilingüe). Té onze milions d’habitants i una superfície molt similar a la de Catalunya. De fet, alguns estudis han comparat els dos territoris (dimensions, renda, població, economia, bilingüisme…) per donar credibilitat i viabilitat a una eventual independència de Catalunya.

El país va ser, l’any 1949, un dels precursors de la futura Unió Europea, juntament amb Gran Bretanya, França, Països Baixos i Luxemburg. A França no li feia il.lusió que Londres fos la capital europea i a Gran Bretanya no li feia gràcia que ho fos París. Brussel.les quedava equidistant. I amb els anys es va anar convertint paulatinament en la seu de les principals institucions europees i d’altres organismes internacionals com l’OTAN.

El casc històric de Brussel·les es pot recórrer a peu sense problema. Un vent gelat, a diferència del sol de Berlín, em va donar la benvinguda quan vaig sortir de l’estació central de tren.

El centre, una enrevessada xarxa de carrerons medievals, s’articula al voltant d’una de les places més guapes que hagi vist mai: la Grand Place, Patrimoni de la Humanitat, amb segles d’història, empedrada i envoltada d’edificis rellevants (que eren antigament als gremis medievals), entre els que ressalten el meravellós Ajuntament, del segle XV i amb una torre de gairebé cent metres d’alçada i la Casa del Rei, també del segle XV però reconstruïda i reformada en multitud d’ocasions. El mes d’agost de cada dos anys cobreixen tota la plaça amb una estora de flors (la propera vegada serà l’any 2016).

20150608_121433

20150608_121615

2010_B_toprint

Aquesta darrera foto és cortesia de Google :)

L’altra gran atracció de la ciutat està a un cap de cantó proper a la plaça i fa poc més de mig metre d’alçada: és el Manneken Pis (“el nin que pixa”), documentada la seva existència des del segle XIV. Està envoltat d’històries i llegendes sobre el seu origen i la proteció que ha donat a la ciutat (seria com una espècie de Verge en versió infantil). La robaren en vàries ocasions i també ha sofert diversos atacs vandàlics. Per això hi ha una barrera que impedeix que t’hi acostis a menys de tres metres. Des de finals del segle XVII, en ocasions especials el muden amb vestits commemoratius i ara ja en té més de sis-cents.

20150608_124413

Fa trenta anys que té una germana, la Jeanneke Pis, amagada a un carreró sense sortida ni glamur i protegida per unes reixes vermelles.

20150608_142705

Fins i tot ara ja hi ha una estàtua d’un ca que pixa!!

Brussel.les és una ciutat bastant comercial i les Galeries Saint-Hubert són un exemple d’elegància. Del segle XIX, són unes galeries cobertes, llargues, tranquil.les i lluminoses, amb teulada de cristall, ocupades per tendes exclusives i cafeteries de disseny.

20150608_115644-horz

La versió belga de la Catderal de Notre Dame de París és la Catedral gòtica de Saint-Michel i Sainte-Gudule. D’aspecte imponent, són remarcables la seva nau central, l’orgue i alguns vitralls.

20150608_153141

20150608_112733-horz

No podia deixar de provar dues de les especialitats culinàries del país, juntament amb la cervesa: les patates frites i la xocolata. El centre està ple de xocolateries encantadores amb tota classe de productes de qualitat a preu diabòlic.

20150608_132830-horz

Una de les zones atractives fora del centre històric és la del Palau Reial (parescut a tota la resta de palau reials europeus), el Parc de Bruxelles i el Monts des Arts Kunstberg, el barri dels museus que ofereix una vista preciosa.

20150608_154611

20150608_131146

Era hora de tornar a l’aeroport. Em fa faltar visitar el famós Atomium i la zona del Parlament Europeu, on alguns (no tots) polítics paràsits s’aprofiten de privilegis indignes.

Quasi quan arribava, Brussels Airlines m’informava que per obra i gràcia de la vaga de controladors aeris espanyols, el meu vol tendria una hora de retard. Marca España.

Berlín, curs d’història contemporània

Conèixer Berlín no havia estat mai entre les meves prioritats viatgeres. Però darrerament alguns amics que hi havien anat me n’havien parlat molt bé. Aquest mes de juny s’hi afegia una raó molt poderosa: la final de la Champions League entre el Barça i la Juventus italiana. Tot va sortir bé: la ciutat em va agradar i, sobretot, el Barça va guanyar la seva cinquena Copa d’Europa.

Era necessari, per si un cas, viatjar a Berlín amb un amulet: qui millor que mon pare, que havia vist guanyar en directe les quatre Champions anteriors del Barça (a Londres dues vegades, a París i a Roma) i no havia estat en cap de les finals perdudes. Un amulet inanimat (una estampa de la Verge, un os, un queixal, una bufanda) sempre és més fàcil de transportar i no presenta cap problema logístic. En canvi, jo tenia certes reticències en relació a l’actitud de l’amulet humà que m’enduia, però he de dir que, exceptuant algunes capejades, bufades i roncades, i  alguna comprensible i merescuda separació temporal del seu fill major fabricat amb eternes piles alcalines, he de felicitar el pare-amulet pel seu comportament durant els quasi quatre dies que passàrem a la capital alemanya. Ah, i va complir la seva principal funció, va mantenir el seu registre impol·lut de finals de Champions.

20150604_202327

Berlin em va semblar una ciutat històrica, enorme, turística, diversa, activa, cosmopolita, molt ben comunicada i alternativa. Ara, quan els meus veïnats alemanys tornin a menysprear Mallorca i els mallorquins amb el seu habitual aire de superioritat, com si fóssim encara neandertals, els recordaré, per exemple, la brutor dels seus parcs i la lamentable imatge del seu diminut i provincià aeroport de Tegel.

La ciutat representa gran part de la història del segle XX perquè va ser protagonista de la Segona Guerra Mundial, com a capital de l’Alemanya nazi i va allotjar durant 28 anys (1961-1989) el Mur de Berlín, símbol principal de la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Se’ls ha de reconèixer als alemanys la capacitat d’aixecar-se i desenvolupar-se de manera sorprenent després de perdre dues Guerres Mundials, patir la separació del país durant quaranta anys i haver d’afrontar un procés de reunificació desequilibrada durant els anys 90.

historia mapa muro de berlin limite puerta de brandenburgo republica federal alemana democratica monumento tor

La veritat és que tota la ciutat encara “respira” Mur i li han sabut treure amb encert un atractiu històric i turístic.

Per què es va separar la ciutat? Resumidament, els països guanyadors de la Segona Guerra Mundial es varen repartir la capital alemanya en quatre sectors; britànic, francès, nord-americà i soviètic. Ben prest començaren les tensions sobre la gestió de la situació entre les potències aliades i els soviètics. Per això, a l’any 1949 decidiren separar Alemanya en dos, la República Federal (RFA) a l’oest i la República Democràtica (RDA) a l’est. La ciutat de Berlín quedava dins la RDA però les potències occidentals conservaven els sectors assignats després de la guerra. Una fortíssima emigració de la part est de la ciutat a l’oest es va produir durant els anys 50. Fins i tot hi havia gent que anava a fer feina a l’oest i tornava a ca seva a l’est al vespre. L’any 1961 la part comunista, amb l’excusa oficial d’aturar l’expansió capitalista, va rodejar tota la part occidental de la ciutat, primer amb filferro i després amb el Mur. Realment el que volien era impedir l’emigració massiva de força laboral i aconseguir aïllar geogràfica i econòmicament per complet la part occidental amb l’esperança de fer-se-la seva.

La icònica Porta de Brandeburg, és un bon exemple de l’abans i el després del Mur.

20150605_112101 brandenburg Gate SF TIERRA DE NADIE PUERTA DE BRANDENBURGO B&W HISTORIC-495

També la Postdamer Platz, que va ser un solar buit durant més de trenta anys i que ara és un dels llocs més moderns de la ciutat, on s’hi troba el centre comercial Sony Center, que té una futurista teulada adaptable a les circumstàncies metereològiques.

20150606_161709-horz 20150606_163213-horz

Ens allotjàrem a un apartament a devora de l’estació d’Ostkreuz, barri agradable i amb un bon ambient nocturn. A prop d’allà es conserva el tros de Mur més llarg que queda (1300m de longitud). Rep el nom d’East Side Gallery. Uns mesos després de la caiguda del Mur un centenar d’artistes es varen dedicar a pintar la seva part oriental, deixant obres tan famoses com la recreació de la besada a la boca entre el rus Leónidas Breznev i l’alemany Erich Honecker de l’any 1979. Desgraciadament, per la falta de manteniment, per estar a l’aire lliure, pel pas del temps i per l’actuació d’alguns grafiters idiotes, moltes obres es troben deteriorades.

20150604_201536-horz

Allà mateix, el pont Oberbaumbrücke era un pas fronterer aleshores entre les dues parts de la ciutat, separades pel riu Spree.

20150604_210216

La Torre de Televisió situada a Alexanderplatz va ser el punt d’inici de la nostra ruta del dia següent. De 368 metres d’altura, va ser construïda per la RDA a finals dels anys 60 amb l’objectiu de què fos vista a tota la ciutat i demostrar a la part occidental el poder, desenvolupament i benestar que proporcionava el comunisme. Té un mirador fabulós a 200m. Mirant cap a alguns barris encara era possible identificar vestigis de l’època comunista: alts, funcionals i quadriculats blocs d’apartaments blanquinosos construïts en sèrie.

20150605_084359-horz 20150605_092326-horz

A la plaça també s’hi troba el Weltzeituhr, el rellotge del món que mostra ciutats que es troben a cada hora de la Terra.

20150607_105422

Molt a prop hi ha l’actual Ajuntament, de maó vermell i amb la bandera de la ciutat i el seu característic ós.

20150605_101425

L’elegant i senyorial avinguda Unter den Linden comunica la imponent Catedral de la ciutat amb la Porta de Brandeburg. És un carrer ple de palaus, museus i ambaixades. Llàstima que la visió de la Porta quedàs deslluïda per la instal·lació allà de tota la parafernàlia comercial de la UEFA.

20150605_102739

Vàrem intentar integrar-nos gastronòmicament i no dubtarem a menjar “schnitzel” (bistec arrebossat), “eisbein”, (braó de porc amb xucrut, ensalada de col fermentada), Berliner Teller (salsitxes, porc fumat, patates i més xucrut),

20150604_212859-horz

I l’imprescindible “currywurst”, salsitxa de porc a trossos amb salsa de tomàtiga i curri, amb la possibilitat d’afegir-li un poc de coent. Ah, i sobretot ens integràrem incorporant la cervesa a la nostra dieta. No n’he tornat a beure cap des que he arribat. Vaig quedar inflat i embafat!

20150606_144331-horz 20150606_144312

Mentre menjàvem el “currywurst” i descansàvem del dictatorial “tour leader” que ens comandava, vàrem veure dues curioses atraccions aturades a un semàfor: una cerveseria mòbil, en què un grup de turistes mouen un vehicle a pedals per la ciutat que a la vegada els va servint tota la cervesa que vulguin, i d’altra banda, cotxes Trabi (Trabant), la marca oficial de l’Alemanya comunista, que han renascut essent llogats a turistes, amb la corresponent contaminació atmosfèrica i sonora associada.

20150606_155530

Una de les visites obligades de la ciutat és el Museu Memorial del Mur de Berlín, d’accés gratuït, i amb informació molt detallada sobre aquells 28 anys de separació. Hi ha un mirador sobre un sector original del Mur que es conserva tal qual estava, amb la seva torre de vigilància i tot.

20150605_125157 20150605_170331

Una altra opció menys profunda és anar a veure el Checkpoint Charlie, el pas fronterer més famós entre les dues parts de la ciutat, on queda una caseta amb un parell de soldats nord-americans per fer-se la foto (amb molta presència blaugrana ja) i una rèplica del conegut panell que indicava el final de la zona aliada i l’entrada al sector soviètic.

20150606_124034-horz

Dissabte era el gran dia. El primer de tot que férem va ser preparar l’uniforme.

20150606_075611

A devora de la Catedral hi ha el que es coneix com la Illa dels Museus, el més important dels quals és el fabulós Pergamon, que allotja una impressionant col·lecció, amb joies antigues com la Porta d’Ishtar i la seva Via Processional (Babilònia), l’Habitació d’Aleppo i la Porta de Mileto. L’obra que dóna nom al museu, l’altar grec de Pérgamo, estarà en restauració fins a l’any 2019.

20150606_102153 20150606_111037

Després de dinar ja era hora de començar a fer pinya. Vàrem partir cap a la Fan Zone del Barça, situada a Breitscheidplatz, on hi ha les runes de l’església de Kaiser Wilhelm, greument danyada durant els bombardejos del final de la Segona Guerra Mundial i que no va ser reconstruïda.

20150606_172153-horz

L’Olympiastadion de Berlín va ser construït per albergar els Jocs Olímpics de l’any 1936, per a major glòria i propaganda del règim nazi. Remodelat pel Mundial de Futbol del 2006, ara és un estadi modern, tot cobert, còmode i amb molt bona visibilitat, tot i ser un estadi olímpic, amb una pista d’atletisme que separa la grada i el camp.

20150606_185048-horz

20150606_204616 20150606_203247

No fa falta entrar en detalls del partit. Després de patir molt durant tota la segona part, guanyàrem!. La cinquena ja era nostra!

Una altra visita que transporta a les èpoques més obscures del segle XX és la visita a l’antiga seu central de la Gestapo, la totpoderosa policia secreta nazi. Anomenada ara Topografia del Terror, és una completíssima i esgarrifosa mostra cronològica de l’actuació del règim nazi.

També vàrem anar a un tour subterrani pels búnkers construïts durant la Guerra Freda pel temor al començament imminent d’una Tercera Guerra Mundial. Hi havia refugis preparats per a dos dies i altres per a catorze dies. Tot estava previst allà abaix però la dada més significativa per a mi va ser que la suma de totes les places als refugis de la ciutat en aquells temps no arribava a l’1% de la població de Berlín. Qualsevol bomba nuclear llançada i la resposta immediata de l’enemic ho hagués aniquilat tot, segurament el principal motiu pel qual no es va tirar mai.

El passeig final va ser pel versallesc palau de Charlottenburg (bé, pels seus jardins).

20150607_180509 20150607_182532

En John Fitzgerald Kennedy va dir l’any 1963 allò de “Ich bin ein Berliner”. Noltros vàrem ser “zwei Berlinern” durant uns dies i a més vàrem tornar amb la Chanpions. Objectiu complit.

Чемпионы!

Copenhague en bicicleta

A Copenhague hi ha més bicicletes que habitants, la ciutat va inaugurar el seu primer carril-bici a l’any 1910, la xarxa actual té més de 400 quilòmetres i quasi la meitat de la població va a la feina en bicicleta. Són només alguns exemples que demostren la importància d’aquest vehicle a la ciutat i l’útil consell de descobrir-la sobre dues rodes. O a peu, clar.

IMG-20150523-WA0017-horz

També és fàcil suposar per què va ser designada Capital Verda Europea l’any 2014. Alguns diran que aquest  model no és exportable a ciutats d’aquí perquè fa molta calor. La resposta podria ser que la temperatura màxima de Copenhague entre desembre i març és de cinc graus i que al llarg de l’any tenen més de cent deu dies de pluja. Un clima certament envejable. En realitat tot és qüestió d’educació, voluntat, planificació i inversió a llarg termini.

IMG_1639-horz

Un membre de la imparable economia col·laborativa mundial (Airbnb) ens va ajudar a trobar un apartament preciós al barri d’Amager, que incloïa l’ús gratuït de dues bicicletes. Així ens vàrem convertir en dos ciclistes més per Copenhague i vàrem poder comparar l’experiència amb la que vivim a Barcelona. S’ha de reconèixer que s’ha fet molt a la capital catalana durant els darrers anys, però la xarxa de carrils encara és limitada i la convivència amb peatons i cotxes no és gens fàcil.

IMG_1631-horz

El principal motiu per visitar la ciutat durant el cap de setmana era retrobar-nos amb na Benedikte i na Verónica, les nostres ex-veïnes a Managua. Tot va sortir perfecte i la petita ens va recordar gairebé a l’instant. Bé, amb el petit canvi de què a Nicaragua encara no xerrava i ara ja sí. De fet, conversava amb noltros en danès amb tota naturalitat, com si l’entenguéssim sense problema.

Un any i mig separen les dues fotos següents:

November 279-horz

Els dies eterns i el clima agradable del mes de maig (tot i que les nits encara són fredes) ajudaren a millorar la visita d’aquesta ciutat l’origen de la qual es remunta a l’època dels víkings.

A l’aeroport vàrem anar a agafar l’autobús que ens havia de dur a l’apartament. Va resultar que el conductor era un italià que havia viscut a Colòmbia i que estava casat amb una xilena. Vàrem xerrar una bona estona, no ens va cobrar el trajecte (tres euros a cada un) i va agafar el micròfon per anunciar en castellà l’aturada on havíem de davallar.

Després de sopar amb na Verónica i na Benedikte vàrem fer una volta per Amager Strand, una platja d’aigua gelada de varis quilòmetres de llargària situada en una illa artificial. Eren més de les deu i encara no feia fosca.

Començàrem l’endemà un dia intens amb una passejada en barca pels canals de la ciutat, sortint des del colorit barri de Nyhavn (Port Nou), després d’una passejada a peu per l’empedrat i agradable centre històric. Vàrem passar per Stroget, el considerat carrer comercial peatonal més llarg d’Europa.

IMG-20150523-WA0018

20150523_113438

Amb la barca es veuen la majoria de les principals atraccions de la ciutat: l’edifici de la Borsa, el Black Diamond, alguns ponts on ens havíem d’acotar per poder passar, el Palau Reial d’Amalienborg, el iot reial, l’Òpera i la diminuta “Sirenita”. També es divisa Christianborg, l’imponent i obscur edifici del parlament danès que surt amb freqüència a la magnífica sèrie televisiva Borgen.

IMG_1702

Ens va sorprendre la sensació de seguretat i confiança que es respira, tot i que s’ha de recordar que Copenhague va ser sacsejada per un atemptat terrorista jihadista en contra de la llibertat d’expressió el passat mes de Febrer. La gent deixa les bicicletes recolzades a la paret sense tancar i també els cotxets infantils.

A l’hora de dinar férem un “brunch” (no m’hagués imaginat mai dient aquesta frase) al Café Mandela, situat al barri de moda de Vesterbro, en un antic escorxador reconvertit en centre d’oci i restauració. Al cap i a la fi un brunch és un bufet, però no queda tan “cool”. Segurament els vàrem arruïnar el dia perquè quasi els deixam sense existències de salmó, formatges i el típic pa negre danès.

IMG-20150523-WA0027-horz

IMG_1648

La Rundetaarn (Torre Rodona) és una torre i observatori astronòmic (el més antic d’Europa encara en funcionament) de menys de quaranta de metres d’altura que no té escales (es puja a dalt de tot per una costa de caragol de dos cents metres de longitud). Des del mirador es tenen unes molt bones vistes de la ciutat. La torre va ser construïda en època del llegendari rei Christian IV al segle XVII, com un caramull d’edificis i palaus del centre històric de la ciutat.

20150523_180819-horz

IMG_1840

IMG_1753

IMG-20150524-WA0003

A cinc minuts de la torre hi ha els jardins del castell de Rosenborg. Estan molt ben cuidats i netíssims, amb gent fent esport, passejant, fent pícnic o ajaguts a la gespa, el que noltros férem durant una estona.

20150523_173829

Al vespre vàrem visitar el que diuen és el parc d’atraccions més antic d’Europa, el Tivoli, de mitjans del segle XIX. És apropiat per a nins i adults. Fins i tot les atraccions més modernes tenen un toc i un aire “vintage” molt especial. Només entrar ja val dotze euros i el preu de les atraccions varia entre tres i deu euros per viatge. A les onze de la nit projecten un magnífic espectacle d’il.luminació i música enmig d’un llac interior.

20150523_214731-horz

IMG-20150523-WA0046

La fama dels preus alts és merescuda en tots els països nòrdics, juntament amb el clima dur, els impostos alts, l’excel·lent estat del benestar, la mentalitat avançada, la flexibilitat laboral, la importància de l’educació i la consciència ecològica, entre d’altres.

A Suècia, per exemple, l’alcohol encara és més car que a Dinamarca i ens contaren que els suecs vénen de marxa en tren des de Malmö a través del l’espectacular pont d’Oresund, que uneix els setze quilòmetres que separen els dos estats (en realitat són vuit quilòmetres de pont, quatre de túnel i quatre d’illa artificial).

De totes maneres, hem de tenir en compte que Dinamarca (de superficie menor que Aragó i amb poc menys de sis milions d’habitants) està entre els deu primers països del món en PIB nominal per càpita, amb quasi 60000$ anuals, fet que atorga als danesos un elevat poder adquisitiu. També està considerat el país menys corrupte del món. Sobren les comparacions, crec que Espanya i Dinamarca només comparteixen el fet (no per estar-ne orgullosos) de tenir les dues monarquies més antigues d’Europa.

La darrera visita del viatge va ser al museu SMK (Statens Museum for Kunst), d’entrada gratuïta, situat en un edifici remodelat de manera molt encertada i amb una àmplia col.lecció d’art clàssic i contemporani. La Marató de Copenhague ens va dificultar un poc la mobilitat però aconseguírem arribar-hi fent un poc de voltera.

IMG_1843-horz

20150524_111944

20150524_111756-horz

IMG_1855

Hora de partir. Segur que ens tornarem a trobar.

Mange tak Benedikte og Veronica. En stort kys!

Volar sense ales

Paracaigudes, parapent, puenting, bungee jumping, swing, canopy, ultralleuger motoritzat… Ja havia “volat” a l’aire lliure de moltes maneres i anar en globus era una de les poques que quedaven pendents. I va ser una experiència molt especial, no tan alliberadora d’adrenalina com algunes altres però d’una gran bellesa.

La recerca del vol ens va dur fins a Olot, a la comarca de la Garrotxa, a uns 140 quilòmetres de Barcelona. Vàrem partir cap allà a primera hora del 23/04, dia de Sant Jordi, quan es començaven a preparar les parades amb milers de llibres per tota la ciutat i ja passejaven roses matineres.

La zona d’Olot es caracteritza per ser una regió volcànica, una de les poques de la Península, amb la presència d’una quarantena de petits cons volcànics inactius en forma de flam (l’última erupció es calcula que  va ser fa uns 13000 anys aproximadament).

Entre Olot i el poble medieval de Santa Pau se situa la famosa Fageda d’en Jordà, un bosc de faigs ideal per caminar en excursió d’un dia per rutes molt ben senyalitzades, que solen estar molt concorregudes  durant els caps de setmana i la tardor.

Globo2015 071-horz

Garrotxa (20)

Encara que des de l’aire l’endemà podríem apreciar molt millor les seves característiques, també visitàrem el volcà de Santa Margarida, que té una petita ermita romànica a l’interior del seu cràter.

IMG-20150424-WA0025

Santa Pau és un petit poble amb un casc històric molt ben conservat  que es remunta al segle XIII, quan s’hi va instaurar el mercat. Poble ple de racons, arcades, carrers irregulars i costeruts, miradors i cases de pedra amb segles d’antiguitat.

Globo2015 103

Garrotxa (38)

Un diluvi a la tarda-nit ens va fer dubtar sobre si volaríem al dia següent, però va ser una falsa alarma. Matí clar i sense vent, condicions ideals. Cafè de cortesia en arribar a les instal·lacions de Vol de Coloms i fins i tot un Cola-Cao per a mi (començàvem bé). Aquell dia érem un grup de vuit persones més el guia, un dels fundadors de l’empresa, que fa gairebé vint-i-cinc anys que vola.

IMG-20150424-WA0026

El moment més espectacular del procés d’inflat del globus és quan s’aixeca per l’efecte de l’aire calent que se li ha introduït, menys dens que el del seu voltant.

Globo2015 132-horz

IMG-20150424-WA0008

Sense adonar-nos ja estàvem a un metre del terra. Suaument, i sempre amb el permís dels controladors de l’aeroport de Girona, pujàrem fins a 2500 metres. Les vistes impressionants: la mar, els Pirineus encara un poc nevats i tota la regió de La Garrotxa, amb la ciutat d’Olot a primera vista i tots els volcans propers. Gens de vent, soleiet i molt de silenci, amb menys ús del cremador del què m’havia imaginat. Berenar de coca de llardons i cava durant el vol.

Garrotxa (60)

IMG-20150424-WA0014

Aquella taca a l’horitzó és un altre globus.

Garrotxa (97)

Utilíssim el pal de selfies.

Garrotxa (79)

Després d’una hora i mitja era hora de cercar un lloc per aterrar, que canvia cada dia perquè el globus va on el duu el vent.

Globo2015 233

IMG-20150424-WA0020-horz

S’havia d’anar alerta per l’accidentada orografia de la zona però a la fi trobàrem un bon lloc. A punt de tocar terra va sonar una botzina de cotxe i un crit descomunal que pareixia que venia del cel que exclamà: Al camp no!! A l’amo del camp no li feia gràcia, òbviament, que li trepitjàssim el sembrat.

Però tot té solució: una grua humana ens va dur fins a un camí proper i allà aterràrem tranquil·lament.

IMG-20150424-WA0013

Uns turistes no varen tenir tanta sort a Cala Millor, just alguns dies abans.

IMG-20150424-WA0011

Després de la recollida conjunta del globus i de la tornada amb cotxe quedava el final perfecte: dinar en grup de pa amb tomàquet amb embotits de tota classe i un bon plat dels típics fesols de Santa Pau amb botifarra. Supòs que la gana que teníem va fer que ens oblidéssim d’immortalitzar fotogràficament aquell moment.

IMG-20150424-WA0058

Un dia inoblidable.

Saragossa, enmig

Tot i que estàvem bastant cansats després dels sis dies de Camino de Santiago, ens feia il·lusió conèixer Saragossa els tres darrers dies de la Setmana Santa. I per fer-ho vàrem tenir els millors guies possibles, n’Inma i n’Antonio, bons amics i ex-veïnats de Cala Magrana que ens varen acollir a ca seva.

Saragossa (15)

La primera consigna era menjar un poc millor que la setmana anterior i ho vàrem aconseguir: primer racions de tota la  vida, abundants i caseres al Bar Mónaco, propietat dels pares del meu cunyat. I durant la nostra estada, “ternasco” al forn, truita de patata, calamars, croquetes…

La imponent, omnipresent i barroca Basílica del Pilar és l’obligada primera aturada de tota visita. D’accés gratuït, impressiona més el seu exterior que el seu interior. A dins s’hi troba la Verge Maria, dreta damunt de El Pilar precisament, perquè es va aparèixer sobre una columna. La part posterior del suport pot ser tocat, com també la Moreneta i l’apòstol Santiago. L’efecte és que està polida i brillant per l’acumulació de mans i boques que han passat per allà durant anys.

Saragossa (23)

Saragossa (22)

L’Altar Major és molt remarcable i també s’hi troben dues bombes que daten de la Guerra Civil, tirades per un avió dels rojos republicans “malos malotes” i que no varen explotar gràcies, diuen, a la intervenció miraculosa de la Verge.

La Basílica té un mirador espectacular sobre la ciutat i sobre el riu Ebre, a gairebé cent metres d’altura. Allà sentírem el famós “cierzo”, el vent gelat de mestral típic de la ciutat.

Saragossa (3)

Saragossa (55)

Saragossa (57)

A la mateixa plaça, però en un segon pla, es troba la Catedral de la Seo del Salvador, artísticament més destacable que El Pilar, sobretot per les seves capelles, el seu Altar Major i el seu fabulós mur exterior mudèjar.

Saragossa (18)

Saragossa (45)

El Palacio de la Aljafería és un altre atractiu històric de Saragossa, juntament amb les restes de la ciutat romana de Caesaraugusta. L’Aljafería, que ara alberga les Corts d’Aragó, és una mescla interessant d’arquitectura islàmica, influències mudèjars, residència dels Reis Catòlics  i reformes posteriors de caràcter militar. Un dels seus patis recorda especialment l’Alhambra de Granada.

Saragossa (33)

Saragossa (8)-horz

Saragossa (25)

Quedava una visita ràpida a les instal·lacions de l’Expo 2008. De què va servir la ruïnosa experiència de l’Expo 92 de Sevilla a l’hora d’organitzar la de Saragossa? De res. Eren els temps en què estàvem a la Champions League de les economies europees i no feia falta mirar prim. En les circumstàncies actuals fa molta pena passejar per allà: la Torre del Agua sense ús, un funicular aturat,  hotels sobre-dimensionats, la majoria d’edificis tancats… Tot i això, s’ha de reconèixer que s’ha transformat una zona del riu en un parc enorme, que s’ha aconseguit una bona i centralitzada estació de bus i tren i que, afortunadament, de manera progressiva s’aniran adaptant alguns espais inútils per poder allotjar edificis governamentals de Justícia, Seguretat Social o Sanitat.

Saragossa (10)-horz

Saragossa (12)